Història

Introducció

El topònim Llombai prové d’una forma mossàrab procedent del llatí “lumbariu”, derivat de “lumbu”, o siga “llom”, en el sentit “part superior d’una porció de terra”.
Les troballes al terme llombaí confirmen la presència humana als primers temps de l’Edat dels Metalls.
A coves i covetes prop el camí de Dosaigües s’han trobat puntes de fletxa d’aleta, sílex amb dors rebaixat, estelles i pedra foguera, etc., datades entre el 2250-1500 a.d.C., a l’eneolític, a cavall entre l’ús de la pedra i el coure.
 
A la Talaia i a l’esperó del Corral del Cortisar hi ha restes del bronze valencià, del 1600 a. d. C. a l’època ibèrica, a la plenitud de l’entrada del metall, amb laminetes de coure, utensilis d’os i conxa, instruments de pedra polida, dents de falç de sílex, serretes, gots ceràmics fets a mà sense decoració, etc.
 
De l’Edat del Bronze és també la ceràmica trobada a la cova de les Meravelles.
 
De l’època romana només hi ha la referència d’una làpida trobada a la Foia, col.locada molts anys al mur del molí d’oli del convent dominic, amb la inscripcció: FONTEIO PIO LATICLVI.
 
 
Restes del castell D'Alèdua.

Llombai Medieval

Llombai fou conquerida pel rei Jaume I, dit el Conqueridor, l’any 1238, fent donació a Guillem de Galàubia del mer i mixt imperi. El 1261 va comprar l’alqueria Roderic Martí d’Azagra. De l’alqueria depenien Alfarb, Catadau i Alèdua, creant-se la parróquia el 1329, gràcies al bisbe Ramon Gastó.
 
El rei Pere II de València, dit el del Punyalet o el Cerimoniós, va concedir el senyoriu llombaí al baró de Moixent Gonçal Garcia, el 4-XI-1330 segons Viciana, amb tota jurisdicció alta i baixa i el mer imperi. El 1338 Llombai passa aIs barons de Centelles, en la persona de Galceran de Centelles i de Vilanova, senyor de Torralbes.
D’aquest, en 1388, passà al seu germà Eimeric II, conseller de Joan I, rei de la corona d’Aragó, dit el Descurat, l’Aimador de la Gentilesa o el Caçador. L’any 1404 Llombai fou heretat per Guillem Ramon de Centelles i de Cerveró, que intervingué com son pare a les lluites de bandositats valencianes contra els Soler.
Mort Guillem passa la baronia al seu germà Eimeric, en l’any 1411, després de la batalla de Morvedre.
L’herència fou reconeguda el 1478 a Guillem Ramon I de Centelles-Calataiud, que mor l’any 1490, encara que abans havia venut Llombai a Roderic de Borja, més tard nomenat papa amb el nom d’Alexandre VI.
El primer duc borgià de Gandia, fill d’Alexandre VI i mare desconeguda, Pere Lluís de Borja, va rebre el1483 del seu pare la baronia de Llombai i 50.000 ducats per a adquirir més béns. La barania l’heretà, en 1488, el seu germà Joan de Borja, nascut de la unió del papa amb Vannozza Catanei.
 
D’aquest passà al seu fill Joan de Borja i Enríquez, cap de la noblesa valenciana que lluità contra els agermanats el 1521. L’any 1522 els agermanats d’Alzira van saquejar el poble, batejant a la força tots els moros que hi vivien, reconeguent l’església aquest baptisme l’any 1525, quan fou tancada lamesquita llombaïna i els nous cristians foren obligats a entregar les armes.
Aleshores el poble era lloc de moriscs, que havien alcançat fama entre els valencians per la industria deI cabàs d’espart i palma, durant els segles XV i XVI. En 1530 va concedir-se sobre la vila de Llombai el titol de marquesat, que va recaure en el fill de Joan de Borja i Joana d’Arago, Francesc, duc de Gandia canonitzat en 1671 per el Papa Innocenci X.
 
El marquesat va rebre’l per haver-se casat amb Elionor de Castro, dama portuguesa de l’emperadriu Isabel, com li fou recomanat per l’emperador Carles, corn un regal al matrimoni per son pare.
 
L’any 1592 el marquesat de Llombai passa a Francesc de Borja i de Centelles, i mort aquest al seu fill Carles, lloctinent de Sardenya. Llombai habitat per moriscs, però també per cristians, que tenien 75 i 52 focs, respectivament, va conèixer l’any 1609 l’expulsió dels moriscs, patint una forta regressió econòmica i demogràfica.
 
Els moriscs van rebel.lar-se, fugint a la mola de Cortes on va elegir un rei veí de Catadau, Texexí, fet presoner per comte de Carlet, sent penjat i decapitat a València, com exemple al col.lectiu morisc. Els moriscs de Llombai depenien de la fillola d’Alberic.
L’antic castell d’Alèdua també era lloc de moriscs, habitat per 40 families el 1609, quan l’expulsió. L’església, dedicada a Santa Maria, pertanyia a la parròquia de Llombai, però el 1574 esdevingué independent.
San Francisco de Borja entregando el convento de la Santa Creu a los dominicos.
Pertanyia al marquesat de Llombai, el titular del qual era el duc de Gandia, que el 1625 atorgà carta de població, pero el lloc d’Alèdua acabà per desaparèixer, ja que els cristians vells passaren a viure a Llombai l’any 1611, fent minvar la població.
 
Després de l’expulsió el marquès de Llombai, Carles de Borja-Centelles i de Velasco, tingué que atorgar carta de població al poble, l’11-V-1611, davant el notari Pere Sella. Des d’aleshores a edificis civils i religiosos del marquesat va lluir l’escut dels Borja, ducs de Gandia: el bou amb les faixes. Alèdua va pertanyer també a Alfarb i Alginet.
 
El cens de Llombai l’any 1646 ens dona 62 cases habitades, unes 300 persones, encara que foren diversos els intents del duc per augmentar la amb elements barrocs. El temple havia estat ja definitivament incorporat a l’antic convent dominicà de la Santa Creu, sofrint l’any 1686 una profunda reforma, amb pegats xurrigerescos, sense canviar les línies ogivals, i afegint un sòcol de xicotets taulellets valencians.
Els marquesos de Llombai que van incentivar la rehabilitació del temple foren Francesc de Borja-Centelles i Dòria, el seu fill Francesc i el seu nét Pasqual de Borja-Centelles i Ponce de León.
 
L’any 1701 foren delimitats els termes de Llombai, Real de Montroi i Montserrat d’ Alcalà. Tot el segle XVIII fou de prosperitat, tant pel desenvolupmanet agricola com per l’augment demogràfic. Fins a l’any 1707 Llombai va pertànyer a la demarcació històrica de la govemació de València.
L’any 1715 el poble tenia 450 habitants, que conreaven 1.802 fanecades de regadiu i 2.994 de secà. El marquesat de Llombai passà el 1716 a Lluís de Borja i Fernández de Córdoba-Figueroa, que fou príncep de Squillace, i d’aquest a la seua germana Maria Anna, que mor en 1748, passant tant el marquesat de Llombai corn l’heréncia i representació del casal dels Borja als Pimentel, comtes-ducs de Benavent, ja que l’altra germana Ignàsia s’havia casat amb Antoni Pimentel Vigil de Quiñones.
 
El germà segon, Francesc, també fou marquès de Llombai però va morir sense hereus, extingint-se la línia borgiana dels ducs de Gandia i prínceps de Squillace.

Llombai a L'Espanya Napoleònica

L’any 1794 Llombai comptava amb 328 cases, on vivien 1476 persones.
 
Els productes als camps llombaïns són a finals del s.XVIII oli i garrofes, sobretot, però també figues, panses, vi, morera (seda), blat, dacsa, faves i ordi. Durant la guerra del Francés, en 1808, van organitzar-se guerrilles a Llombai contra les tropes napoleòniques, que eren armades i instruïdes al convent pels frares dominicans.
 
Quan el militar Louis Gabriel Suchet va entrar a València, el 8-I-1812, els religiosos van tindre que abandonar el convent de la Santa Creu per la seua pròpia seguretat, i no tornaren fins a l’any 1814.
 
Fins al 1833 el poble va pertànyer a la demarcació històrica del corregiment de València. El 1834 el títol de marquès de Llombai passà dels comtes-ducs de Benavente als Téllez-Girón, ducs d’Osuna, ja que el novè duc es casà amb Maria Josefa Alfonso Pimentel-Borja Centelles i Téllez-Giron, qui va aportar al matrimoni un immens patrimoni.
 
L’any 1860 el poble té 1.692 habitants. A les guerres civils del s.XIX els carlins van visitar diverses vegades el poble, i en l’any 1874 el capitost militar de Lliria, Josep Santés i Murgui, que havia estat vençut a Bocairent per Weyler, saquejà Llombai ficant impostos de guerra als veïns.
Fuente pública del año 1904.
El marquesat de Llombai tingué per titolars als tinents generals Mariano Téllez-Girón i de Beaufort-Spontin i el seu germà Pedro de Alcàntara. La successió del marquesat de Llombai ha passat a Àngela Maria Téllez-Giron i Duque de Estrada, duquessa d’Osuna.
 
El cens del 1897 comptava amb 1.975 habitants, que ja a l’any 1900 tenia més de dos mil censats. Llombai va inaugurar les fonts públiques el 1904, tenint el poble a principis de segle dos teatres, posada, quatre casinos i enllumenat públic elèctric. 

Llombai al segle xx

A la part comercial i industrial Llombai inicia el s.XX exportant 35.000 quintars de pansa, collint-se també taronges, garrofes, oli, vi, cacau, panís, blat i moniatos, i havent-se posat il.lusio pel descobriment d’una mina de magnesi. Els censos ens mostren l’evolució demogràfica: l’any 1915 amb 2.277 habitants en 349 cases, que en matenen pràcticament en 1920 (2.233), baixen en 1930 (2.167), per tomar a pujar en 1940 (2.288), i iniciar una regressió en 1950 (2.253), que continuà en 1960 (2.005).

L’any 1953 es funda la Cooperativa Vinícola del Marquesado per un grup de 168 socis, nomenant president a Gerardo Sarrió i Bisbal. En principi només estava dedicada a la producció de raïm i vi per passar al llarg dels anys a comercialitzar a més cítrics i fruites, al mateix temps que inicia els serveis d’abonaments i funda la secció de crèdits. 

L’any 1964 fou declarada patrona de Llombai la Verge del Rosari. El 1970 a Llombai viuen 1.945 habitants. Durant dècades els llombaïns s’han dedicat sobretot al cultiu de la vinya, en les especialitats de moscatell, per a mistela i vi, que es comercialitza al poble, mitjançant la Cooperativa Vinícola del Marquesat, i als garrofers, oliveres, ametllers, predominant prop del riu els tarongers que aprofiten l’ aigua de pous i les sèquies d’Alfarb i Alèdua d’Alginet.
També hi ha granges avícoles, i apicultura.

caValencià